Gran Saló, Saló Marfil, La Sala

El 1804 el noble senyor Pere de Gomar i de Cercós va comprar una part dels horts i jardins del convent dels pares carmelitans descalços amb la idea de construir-hi un teatre. Al seu testament, va llegar el teatre al Sant Hospital. L’entrega es va fer sota pacte: “El rector i l’obrer de la parròquia Església de la Geltrú rebran perpètuament setanta-cinc lliures catalanes pagadores anualment en moneda d’or i plata”.

El local de La Sala és de planta rectangular d’uns 20 x 40 metres aproximadament. El principal valor arquitectònic de l’edifici procedeix de la singularitat de l’espai de la sala amb voltes. A Los Misterios de Villanueva (reproducció facsímil de l’edició publicada el 1851), La Sala es descriu “de forma cuadrada, sostenido su techo por cuatro columnas de piedra y rodeado en todo él por escaños de madera y piedra. En uno de sus lienzos se hallan algunos palcos y en el centro el de la presidencia. Bajo ellos, el oportuno tablado para los músicos. A cada lado de este hay dos puertas, la una de las cuales sirve de entrada al salón, y la otra a las salas de café y descanso. Una de estas es bastante notable por su extensión y sostenida en el centro su techo por dos columnas”.

És ben probable que la distribució interior de la sala d’espectacles, en un principi, fos diferent a la que ens ha arribat als nostres dies. Fins al 1862 es continua parlant de l’existència de la graderia i del pis de llotges, també s’esmenta el cafè que hi ha dins del teatre i el citen com “la casa del teatro con sus utensilios de café”.

Aquest primer teatre, en un moment donat, devia quedar petit per aquesta ciutat, que es trobava en el seu moment d’esplendor en tots els seus aspectes (important activitat colonial), per això va ser necessari construir un nou teatre més gran i més adient. Fou doncs l’any 1835 quan l’Hospital va promoure la construcció del Teatre Principal a Vilanova. Progressivament es va abandonar l’activitat teatral a l’edifici de La Sala i es va utilitzar exclusivament com a sala de ball.

Aleshores es van produir algunes millores a l’edifici, entre d’altres la instal·lació de l’en llume nat de gas. Primer, la il·lumin ació era a base d’una aranya i canelobres. En el document de 1824 es diu que “la sala de bayles y la orquestra se iluminará con cera, no pudiendo ser menos de quarenta luces”. Després ja tingué gas i, finalment llum elèctric.

El llum de gas s’estrenà el 1861, per la Festa Major, amb una gran làmpada de 30 becs al centre. Al damunt, dissimulats per arabescs, hi havia forats per respirar, a causa de la calor que hi feia. Els documents de 1862 parlen de remodelacions a La Sala, on consta que s’hi fan obres de paleta, fuster, manyà, pintor i tapisser. L’aspecte que oferia després d’aquestes modificacions segurament no s’allunya gaire del que veiem avui. Sabem que el 1898 la Junta de l’Hospital s’havia preocupat d’empaperar les columnes de pedra de La Sala amb fusta o roba, ja que en l’atmosfera dels balls, les columnes regalimaven humitat i tocaven els vestits de les parelles.

A principis de 1900 s’estava acabant la construcció de l’espaiós cafè annex a La Sala. No tenim constància de cap més intervenció d’obra o remodelació fins el 1926, quan es va col·locar un nou paviment a la sala de ball de rajoles hidràuliques de ciment.

Cap als anys seixanta del passat segle es va tornar a decorar la sala de ball amb l’estètica del moment. D’aquesta època en resta el plafó circular de llums que penja del sostre i el bar situat al costat esquerre de l’escenari.

El Carnaval a La Sala

En els orígens, a La Sala no s’hi feien balls de màscares, però a poc a poc hi anaren destinant el ball del dilluns “el monstruoso baile de máscaras” i el Carnaval començà a tenir protagonisme. En aquells temps les societats s’encarregaven de vendre les localitats i, més tard, cap al 1851, quan se’n té coneixença, es fan els balls de beneficència.

Durant els dies de Carnaval l’espai resultava esquifit, ja que s’hi podien sumar més de mil persones. Per això durant el Carnestoltes es deia:

Són uns balls de patacada
aquells, ahont tothom hi sua,
són uns balls que porten cua
el trasbals d’allà m’agrada
(1898)

Els anys vint del segle XX representen una etapa d’algidesa per al Carnaval vilanoví i, per extensió,per a totes aquelles manifestacions de disbauxa. Els sempre esperats “saraus confiats al Mestre Montserrat”, com apareixia en una propaganda de 1920, eren garantia de bona música i gresca pels descosits. Dels programes, sovint, només se’n destacava el motiu il·lustrat de portada i el nom del conjunt que animaria les ballarugues.

Segons Josep Carbonell, el diumenge de Carnaval era reservat a criades i pagesos; el dilluns, que era el de més assistència, anava dirigit als comerciants, menestrals i artesans, i finalment, el dimarts era obert als treballadors en general. La consigna era ben clara, calia omplir el local “fins que suin les columnes de la Sala”, feia la dita popular. Així doncs, fins a la Guerra Civil, a La Sala, sobretot per Carnaval, solien concórrer-hi, barrejades, totes les classes socials i, especialment, els dimarts a la nit hi havia molts pagesos amb espardenyes i tot.

A partir d’aleshores, en aquest teatre, de setembre a juny, al Saló Marfil s’hi celebraven balls amb orquestra, concerts, sopars, activitats de Carnaval i també activitats de caire polític (als setanta) fins que, als anys vuitanta, l’estat ruïnós va obligar a tancar-lo definitivament.