La quantitat de turistes acceptable per una societat és un tema al qual va dedicar el seu temps un George Doxey, teòric del turisme. El bo de George va dissenyar l'índex írrites, que mesura el grau d'irritació que un individu acumula durant anys de tractar turistes de tot pelatge. Doxey va establir un model d'irritació que es desenvolupa en quatre etapes.
La primera, eufòrica: els turistes són benvinguts tant per la novetat que representen com per les oportunitats de crear recursos econòmics nous que signifiquen. A Carcelona la podríem situar als anys seixanta, amb l'arribada de les sueques. Va ser l'època del fet de destapar, dels sis-cents, del Spain is different.
La segona, apàtica: l'interès pels forans es divideix, hi ha qui té interès pel turisme i qui no. El contacte entre residents i turistes esdevé més formal i la planificació deriva cap al desenvolupament de la marca. Parlaríem de la Carcelona dels vuitanta, abans dels Jocs Olímpics, l'època en què el matrimoni constructores-ajuntament es consumeixi.
La tercera, molesta: el territori se situa a punt de saturar-se, apareixen problemes de congestió física, els residents comencen a sentir-se recelosos amb la indústria turística. Són els anys noranta, amb la ressaca olímpica i les pastilles de colors.
La quarta i última, antagònica: les molèsties generen una hostilitat envers els visitants. Els forasters són vists com la causa de tots els problemes. És l'etapa que es viu a Carcelona des de fa almenys deu anys. Especialment en zones com els voltants de la Sagrada Família o del Parc Güell, directament intransitables, on els veïns han de suportar un permanent embús d'autocars i guiris obsessionats a retratar qualsevol fanal o rajola que porti la signatura de Gaudí.”
Marc Caellas, Carcelona (Editorial Melusina, 2011)
La cantidad de turistas aceptable por una sociedad es un tema al que dedicó su tiempo un tal George Doxey, teórico del turismo. El bueno de George diseñó el índice irrites, que mide el grado de irritación que un individuo acumula durante años de tratar con turistas de todo pelaje. Doxey estableció́ un modelo de irritación que se desarrolla en cuatro etapas.
La primera, eufórica: los turistas son bienvenidos tanto por la novedad que representan como por las oportunidades de crear nuevos recursos económicos que significan. En Carcelona podríamos situarla en los años sesenta, con la llegada de las suecas. Fue la época del destape, de los seiscientos, del Spain is different.
La segunda, apática: el interés por los foráneos se divide, hay quién tiene interés en el turismo y quién no. El contacto entre residentes y turistas se convierte en más formal y la planificación deriva hacia el desarrollo de la marca. Estaríamos hablando de la Carcelona de los ochenta, antes de los Juegos Olímpicos, la época en la que el matrimonio constructoras-ayuntamiento se consuma.
La tercera, molesta: el territorio se sitúa al borde de la saturación, aparecen problemas de congestión física, los residentes empiezan a sentirse recelosos con la industria turística. Son los años noventa, con la resaca olímpica y las pastillas de colores.
La cuarta y última, antagónica: las molestias generan una hostilidad hacia los visitantes. Los forasteros son vistos como la causa de todos los problemas. Es la etapa que se vive en Carcelona desde hace por lo menos diez años. Especialmente en zonas como los aledaños de la Sagrada Familia o del Parc Güell, directamente intransitables, donde los vecinos deben soportar un permanente atasco de autocares y guiris obsesionados con retratar cualquier farola o baldosa que lleve la firma de Gaudí.”
Marc Caellas, Carcelona (Editorial Melusina, 2011)
The number of tourists acceptable to a society is a subject to which one George Doxey, a tourism theorist, devoted his time. Good old George designed the irritable index, which measures the degree of irritation that an individual accumulates over the years of dealing with tourists of all stripes. Doxey established a model of irritation that develops in four stages.
The first, euphoric: tourists are welcomed both for the novelty that they represent and for the opportunities to create new economic resources that they represent. In Carcelona we could situate it in the sixties, with the arrival of the Swedish women. It was the time of the uncovering, of the six hundred, of Spain is different.
The second, apathetic: interest in foreigners is divided, there are those who are interested in tourism and those who are not. Contact between residents and tourists becomes more formal, and planning shifts towards brand development. We would be talking about the Carcelona of the eighties, before the Olympic Games, the time in which the construction company-city council marriage was consummated.
The third is annoying: the territory is on the verge of saturation, physical congestion problems appear, residents are beginning to feel suspicious of the tourist industry. It's the nineties, with the Olympic hangover and the coloured pills.
The fourth and last, antagonistic: discomfort generates hostility towards visitors. Outsiders are seen as the cause of all problems. It is the stage that has been lived in Carcelona for at least ten years. Especially in areas such as the outskirts of the Sagrada Familia or Parc Güell, directly impassable, where the residents have to put up with a permanent traffic jam of buses and foreigners obsessed with photographing any lamppost or tile bearing Gaudí's signature.”
Marc Caellas, Carcelona (Editorial Melusina, 2011)
